AMPLIAR ARTICLES D'OPINIÓ
Hem viscut per sobre de les nostres possibilitats?
Darrerament estem escoltant amb insistència que la culpa de la crisi és “nostra” per haver viscut per sobre de les possibilitats i que el “nostre” desgavell ha engreixat el deute fins assolir xifres inassumibles. El control existent sobre els mitjans de comunicació i la capacitat que tenen per marcar-nos l'agenda, sovint ens enterboleix la mirada. Un exemple, en plena crisi de Bankia hem estat parlant de xiulades; un 10 per la senyora Aguirre i acòlits! El que pretenen és socialitzar les responsabilitats, “tots” som responsables i per tant “tots” n'hem d'assumir les conseqüències. Si els culpables som “tots”, “tots” rescatarem Bankia, faltaria més!

L'argument més potent per defensar aquesta tesi seria el del dèficit i el deute. Ara es parla molt del dèficit i deute públics. A maig del 2012 el deute públic està per sota de la mitjana de la zona euro, si bé creix exponencialment, l'Estat deu uns 617.080 MEUR mentre que les administracions locals i autonòmiques estan al voltant de 48.031 MEUR.

Fem ara un cop d'ull al deute privat: segons estimacions del mes d'abril d'enguany, el deute privat puja uns 1.850.000 MEUR. D'aquests, 1.110.000 MEUR correspondrien a empreses, la meitat destinat a promoció immobiliària i a constructores -és curiós veure'n la importància quan el sector només representa el 20% de l'activitat econòmica-. Pel que fa als deutes de les famílies, estaríem parlant de 740.000 MEUR el 75% dels quals correspondrien a préstecs hipotecaris 1. El gran problema està al sistema financer i vinculat al “totxo”, l'endeutament privat està molt per sobre de la mitjana europea.

Fins aquí res a dir, ara bé això és responsabilitat de la ciutadania?

El nombre d'habitatges de lloguer a l'Estat Espanyol es situa al voltant del 13%, mentre que a Alemanya està al 60%, a Holanda al 47%, a França al 38%...

La mitjana de lloguer públic de la UE es situa al voltant del 18%, a Alemanya està al 26%, a França al 17%, mentre que a l'Estat Espanyol és del 2%. La promoció pública d'habitatge s'ha entès com un recurs d'atenció en situacions de risc d'exclusió social i no com un servei bàsic i element regulador de la política d'habitatge.

Els tipus d'interès baixos, les desgravacions fiscals a la compra, la caiguda de beneficis a la borsa (rendibilitat de l'especulació immobiliària versus rendibilitat de l'IBEX) i les polítiques de liberalització del sòl, han estat cabdals per entendre la bombolla immobiliària i, per tant, bona part de l'endeutament de les famílies.

Aquestes circumstàncies, més la nefasta política pública d'habitatge, són les claus de volta d'una situació que no és imputable a les famílies.

No hem estat vivint per sobre de les possibilitats, hem estat víctimes d'un procés de drenatge de rendes, l'endeutament de les famílies suposa una transferència de rendes del treball a rendes del capital. Acabem treballant, fins que es pugui, per poder pagar al banc una bona part de la nòmina i al final deixar el deute en herència.

On és la responsabilitat del Banc d'Espanya, de les entitats financeres i els seus dirigents, dels governs de torn? Qui ha estat inflant la bombolla? Quan es començarà a plantejar la necessitat de reestructurar el deute privat, “quites”, quotes, interessos, terminis, dació en pagament... com es va fer a Islàndia?

Mentre ens entretenim amb la banca, el gran problema és el deute privat vinculat al factor immobiliari i de la construcció, el totxo.

El passat 13 de març el Conseller Mas-Cullell presentava l'estudi sobre les balances fiscals, fet en compliment de la Moció 4/IX del Parlament de Catalunya del 9 de març de 2011. Durant l'acte va explicar que segons les dades disponibles, de 1986 fins a 2009, la mitjana anual del dèficit era del 8% del PIB de Catalunya, i que el dèficit acumulat és de 213.000 MEUR. No és agosarat doncs dir que de mitjana els catalans vivim per sota de les nostres possibilitats un 8% del PIB cada any i que del 1986 fins al 2009 hem viscut 213.000 MEUR per sota del que seria possible.

Dit tot això, la senyora Lagarde, directora del FMI, no paga impostos sobre la seva retribució de 380.939€ anuals, ja que té l'estatus de funcionària internacional2. Parlem de la mateixa persona que l'altre dia es queixava dels grecs per no pagar impostos. Recordem, també, que Rodrigo Rato -el de Bankia- també va ser director del FMI i tampoc pagava impostos. I així anar-hi anant.

Es pot debatre sobre si hem viscut o no per sobre de les nostres possibilitats, el que és evident és que algú està vivint a costa nostra i a sobre els hem de riure les gràcies.

Notes:

1: No s'explica la forta caiguda de la demanda interna sense tenir en compte els alts nivells d'endeutament (a més endeutament de les famílies més sensibilitat sobre la situació econòmica i més afectació sobre el consum).
2: Veure la “Convenció sobre els privilegis i immunitat de Nacions Unides” article V secció 18 paràgraf b. I la “Convenció sobre els privilegis i immunitat de les institucions especialitzades” article 6 secció 19 paràgraf 3.
29-05-2012
Article d'anàlisi de Carles Sastre. Secretari nacional d'Acció sindical de la Intersindical-CSC.
Afilia't
afiliat

CSC a la xarxa

fbslide


Lluites

bloc


Internacional
psnsefsm

Opinió


Informatiu
SUBSCRIU-TE AL
FULL INFORMATIU
DE LA INTERSINDICAL-CSC

Agenda
Enllaços interns


Enllaços recomanats
  Intersindical-CSC · Carrer de Calàbria, 166, baixos· 08015 Barcelona · Tel. 934813660