AMPLIAR NOTÍCIA
Valoració i posicionament de la Intersindical-CSC davant la retallada del sistema de pensions
Si féssim una enquesta de carrer segurament tothom coincidiria en què el sistema de seguretat social és un dels elements més importants de vertebració i cohesió social, i és l'element clau d'un estat modern.

Amb l'Estat espanyol estem a la cua pel que fa al nivell de prestacions. Si mirem l'indicador d'esforç -despesa en prestacions socials respecte al PIB de l'Estat Espanyol- aquest se situa en un 20,9%, mentre que la mitjana de la Unió Europea dels 27 està en un 27%. Les pensions contributives són les més baixes de la Unió Europea a 15 i les no contributives encara queden més per sota comparativament parlant. Les pensions mitjanes de jubilació estan en 614€, 200€ per sota de la mitjana europea.

Estem, per tant, parlant d'una situació real molt inferior respecte a la dels estats homologables i, malgrat això, s'insisteix en la inviabilitat del sistema, de si cal retallar per aquí o per allà. Jubilació als 65, als 67, increment dels anys a tenir en compte pel càlcul de la base reguladora...

Podem situar el debat en els drets; tenim aquests o aquells altres drets, perdem o guanyem drets... Podem fer el debat sobre quins ajustaments cal fer o es poden fer... Però on de fet es guanya o es perd la guerra és en la batalla ideològica de la viabilitat del sistema. I aquesta és, precisament, la pedra angular del discurs de la dreta.

De què serveixen els drets a pensions o prestacions sense la dotació pressupostària corresponent? Tenim ben present el desplegament de la llei de la dependència.

Sindicalment, el primer que cal tenir clar és la necessitat i la validesa d'un sistema de seguretat social i el segon és posar els recursos perquè aquest sistema sigui viable. A partir d'aquí la concreció i l'ajustament és qüestió de posar-s'hi des d'una perspectiva oberta, no hi ha un sol punt d'equilibri possible.

El 2010, un mal any, la caixa de seguretat social va tenir un superàvit equivalent al 1,05% del PIB. I això tenint en compte que es van pagar 4.000 milions d'euros pels complements de pensions mínimes, partida que, en bona lògica, s'hauria d'haver assumit directament des dels pressupostos generals de l'Estat.

Enguany aquesta partida es torna a imputar a la caixa de seguretat social.
A més existeix un fons de reserva equivalent al 5,7% del PIB. Aquest fons de reserva es comença a dotar a partir del 2000 -anteriorment el superàvit de seguretat social s'usava per altres despeses de l'Estat- i cada any es determina quina part del superàvit passa al fons de reserva abans esmentat.

L'ingrés corresponent al 2008 es va modificar ja que es van invertir 7.000 milions d'euros per finançar endarreriments en el cobrament de quotes de seguretat social. En l'actualitat, el govern de l'estat deu al fons 8.000 milions d'euros.

El 2009 el fons de reserva va comprar deute públic espanyol per valor de 1.640 milions d'euros i en l'actualitat el 88% del fons de reserva s'utilitza en la compra de deute públic de l'Estat Espanyol.

No s'acaba de veure clar on és el problema de viabilitat del sistema de seguretat social. El que sí és evident, és la necessitat que els gestors del Pacto de Toledo -Administració, patronal i sindicats majoritaris- haurien d'explicar que es fa i desfà amb el fons de reserva. Si hi ha algun problema, aquest és de gestió.

Els ingressos de seguretat social, superàvit, part del superàvit que passa a pressupostos generals i part del que va al fons de reserva, es fan servir per finalitats que no tenen res a veure amb les que justifiquen la recaptació.

En el cas de Catalunya cal afegir un element important: el dèficit de la subbalança de seguretat social. Diners que cotitzem i que no percebem, els quals suposen entre un 1,85% i un 1,59% del PIB català (segons quin sigui el mètode de càlcul que s'aplica).

El dèficit acumulat del 2004 al 2007 és al voltant de 13.000 milions d'euros. La major productivitat i esforç no es veuen compensats ni reflectits en les nostres pensions. És l'hora de plantejar-se una caixa pròpia de seguretat social, pitjor no ho gestionaríem.

Fins i tot en cas de problemes de finançament de la Seguretat Social, que no els sabem veure enlloc, es poden revisar les cotitzacions, per exemple, tot movent els topalls màxims. O, de la mateixa manera que fons recaptats per la seguretat social passen a gastar-se en finalitats diverses i alienes, fons provinents de pressupostos generals de l'estat podrien gastar-se en despesa de seguretat social. Seria la lògica de la reciprocitat.

Recordem que tenim una borsa de frau fiscal del 20% -el doble de la mitjana europea- o que les SICAV (Societats d'Inversió de Capital Variable) només tributen l'1%.

El sistema fiscal espanyol ha anat perdent progressivitat: ara qui més té menys paga. Això sí que és un problema de calat, i no se'n parla!

Arribats a aquest punt, podem estar temptats de fer projeccions de futur, sobre cotitzacions i ingressos, sobre evolució de la població i el seu impacte en la despesa (menys cotitzants més pensionistes, però això no vol dir menys ingressos...). Podem pressuposar creixements de producció i de productivitat anuals que eixugarien l'increment de la despesa per raons demogràfiques... els números estan fets.

És conegut l'argument de la disminució poblacional de la pagesia i l'increment de productivitat: amb un 1% de la població es dóna de menjar a la resta, inimaginable fa 50 anys. Cada simulació que fem, en funció dels interessos que defensem, serà sostenible en un marc teòric.

El que és evident, és que ningú ha demostrat la inviabilitat del sistema de seguretat social i semblava que aquest era l'argument de les reformes. S'afirma i es repeteix fins l'esgotament, però ningú no li posa el picarol al gat. Per tant som on érem, des d'un punt de vista de l'argumentació lògica i realista.

Per tant on és el problema, d'on vénen les presses?

Com ja hem anat veient, el tema del dèficit públic ja ha sortit diverses vegades. Enguany Europa ha de col·locar més d'un bilió d'euros en deute públic, i l'Estat espanyol com a mínim 156.927 milions. Aquests diners són per refinançar deutes anteriors; cancel·lem un deute obrint-ne un altre i, òbviament, incrementem els interessos. Un terç d'aquest deute venç al primer trimestre de l'any. A més cal preveure un extra d'endeutament per poder recapitalitzar les caixes.

Bona part d'aquest deute és conseqüència del rescat del sistema financer del 2008, fruit de la crisi de les "subprimes" del 2007: rescatem el sistema financer injectant diner públic -que tampoc tenim- i, així, generem deute que cal tornar, en bona mesura, al mateix sistema financer que hem rescatat. El rescat és a interès "x" i el nostre deute públic és a interès "x+y". Per acabar-ho d'adobar el deute públic és comprat per uns operadors "primary dealers" que el titularitzen i posen a mercat, es fan uns paquets de deute que van passant de mans... les similituds amb la crisi de les "subprimes" són esfereïdores.

En el cas concret de fallida a Grècia, els grans perjudicats són els compradors de deute alemanys.

Cal recordar que l'excusa pels rescats era el rellançament del crèdit, què se n'ha fet d'aquest objectiu? A més, s'ha deixat passar l'oportunitat de plantejar seriosament la necessitat d'una banca pública.

D'entre els compradors de deute, a banda dels institucionals, cal considerar els Fons de Pensions; hores d'ara es pot parlar de deute tòxic i ningú és capaç de fer-ne un balanç concret. Estem en la segona etapa de la crisi del 2007-2008, crisi sobre crisi. Podem afirmar que qui està en crisi no és el sistema de seguretat social, són els fons de pensions.

Els companys de banca i finances coneixen bé la realitat dels fons de pensions. Com han anat caient en picat mentre les empreses que els gestionaven -sovint vinculades als sindicats majoritaris- i les comissions de seguiment, han obtingut uns elevats rendiments i guanys.

Ja hem vist d'on vénen les presses, ara veiem on és el problema.

Com hem vist l'ús dels recursos generats per la seguretat social per controlar el cost del deute públic és força important. D'aquí podem desprendre que a menys despesa més disponibilitat financera.

Els fons de pensions i els operadors financers tenen necessitat de liquiditat per fer front a les seves obligacions. El desmantellament del sistema de seguretat social i l'entrada a mercat de més clients, obre unes possibilitats importants, al final s'entra en un sistema piramidal: els ingressos de les altes dona liquiditat permetent fer front a les necessitats de pagament.

En una situació de capitalisme madur, amb mercats molt saturats, cal obtenir les altes rendibilitats de nous filons, i el desmantellament dels sistemes de la seguretat social i les privatitzacions de serveis públics -les parts rendibles- obren bones possibilitats de negoci.

Les necessitats de refinançar el deute públic a nivell europeu i concretament a nivell d'Estat espanyol, posa en una bona posició negociadora als posseïdors de capital especulatiu, res és gratuït.
Hi ha una crisi important del sistema de representació democràtica, la sobirania no està en mans del poble, està en mans del capital especulatiu.
Cal capgirar-ho.

El que està en joc és el sistema mateix de seguretat social i l'estructura de serveis públics, aquest és el debat i el pols de fons. L'hem de saber situar i tenir clar que s'inicia un llarg procés de lluita en uns paràmetres diferents dels que operaven fins ara, i que la primera trinxera a cobrir és la ideològica.

Només així sabrem distingir les veritats de les mentides, els temes importants dels falsos debats que se'ns proposen per anar fent.

Dit això, cal recordar la importància de l'organització i la mobilització, no hi ha receptes màgiques. En el triple camí del rearmament ideològic, l'organització i la mobilització ens anirem trobant amb qui calgui, hi ha massa en joc.

Però això tampoc ens ha de dur a no mesurar les coses i les possibilitats reals de cada moment. En els processos de lluita, encara que sembli el contrari, sovint marquen més els fracassos que els èxits.

En el context actual i vistos els diferents posicionaments potser seria interessant reflexionar sobre les possibilitats reals d'una vaga general, tenint clar que una vaga general implica la paralització d'un país, o almenys la sensació de paralització. Vivim en l'època dels mitjans de comunicació, i el missatge a transmetre ha de ser contundent, exitòs, inapel·lable.

Una mala vaga general, mal organitzada i amb escàs seguiment et posa en pitjor posició que la hipòtesi de la "no vaga". La lectura que se'n farà -tant a nivell polític, com dels mitjans, com de les empreses- s'ha de tenir en compte: el fracàs en una vaga general dóna arguments i força al contrari.

És un tema massa seriós com per frivolitzar, o deixar-ho en mans del voluntarisme. Si s'ha de treballar per una vaga general hi serem. Convocar una vaga general perquè ens ho demana el cos és un mal camí que no recorrerem. Pot sortir més car el farciment que el pollastre.
20-01-2011
Intersindical-CSC
 
Afilia't
afiliat

CSC a la xarxa

fbslide


Lluites

bloc


Internacional
psnsefsm

Opinió


Informatiu
SUBSCRIU-TE AL
FULL INFORMATIU
DE LA INTERSINDICAL-CSC

Agenda
Enllaços interns


Enllaços recomanats
  Intersindical-CSC · Carrer de Calàbria, 166, baixos· 08015 Barcelona · Tel. 934813660